Editorial OMICRON - Premi Carme Guasch 2004

CEMENTIRI DE SINERA

Quan el caminant travessa el mur que separa el món dels vius del cementiri de Sinera, té la sensació que abandona una realitat material per a submergir-se en un oceà de panteons i nínxols que, com tots, ens aboquen a l’estranyesa de la mort per enèsima vegada. Tindrem la certesa que la gent que és enterrada a Sinera mai no és gent com nosaltres: la mort, en efecte, segueix essent quelcom que passa als altres. Nosaltres no morim, i menys als cementiris.

El cementiri de Sinera ofereix als seus visitants un passadís de terra sumptuós i obert entre dues fileres de xiprers severíssims, que s’alcen impenitents. A banda i banda, dues breus extensions de terra amb creus clavades a la sorra, on alguna corona de flors escadussera assenyala el lloc exacte en què hi ha els cossos enterrats. El camí de terra condueix fins a unes escalinates, de quatre o cinc esglaons com a molt, de pedra grisa i freda. Al primer nivell, a la banda esquerra, els nínxols de la família Espriu, però encara no hi trobem el poeta. Camí amunt, entre xiprers cada cop més alts i majestuosos, arribem al segon nivell. Hem de caminar fins al fons, just abans de les escales que ens portaran cap al tercer nivell, ple ja de panteons bellíssims. Allà, trencant a l’esquerra, al fons, una làpida blanca amb un breu relleu dóna fe de la vida del poeta: Salvador Espriu (1913-1985). Escric aquestes línies un vint de febrer. Demà passat, dia vint-i-dos, també farà vint-i-dos anys justos de la mort de l’artista.

Malgrat la discreció de la tomba, hom té la sensació que el cementiri de Sinera només és el de Salvador Espriu. Però les cames ens conviden a pujar al tercer nivell, on hi ha els panteons més solemnes. El panteó d’Iu Bosch, modernista; el panteó de la família Mundet, amb una escultura esplèndida de Llimona; el panteó de la família Massaguer, també amb escultura de Llimona. Més enrere, una abassegadora imatge de Venanci Vallmitjana mira de cara a mar. Entre els panteons, just a l’epicentre del cementiri, el caminant observarà, si es gira cap al blau, una perspectiva aclaparadora de singular bellesa: un camí recte que descendeix fins a l’infinit de la creu i del mar presidit per xiprers que s’arbren amb el seu tall verdíssim. El mar sembla que entri dins el cementiri. Només quan torna a travessar el mur que l’abocarà a la vida, a la llum que és la mateixa de dins però no és la mateixa, el caminant es contorba per una aroma tènue d’orquídies que l’enterramorts de Sinera cultiva amb amor delicat perquè les orquídies, a Sinera, floreixen tot l’any.