La situació actual de la llengua i de la cultura catalanes és decebedora i cada cop més preocupant. Malgrat l’aparent auge que sembla que ens proporcionarà la fira de Frankfurt, fal· laç absolutament perquè després de Frankfurt res no haurà canviat, la literatura escrita en llengua catalana pateix un genocidi continuat i orquestrat des de la rereguarda, fet que tard o d’hora acabarà amb ella i l’anorrearà de la nostra existència i del nostre dia a dia.

És evident, des de fa ja un munt d’anys, que els infants són escolaritzats en català i immergits lingüísticament, però la lectura o l’ús social de la nostra llengua no tan sols no augmenten sinó que disminueixen alarmantment. Aquest fet es deu que el català s’ha anat convertint amb els anys en una llengua anecdòtica per als mateixos catalans, tan estrangera a casa nostra com ho poden ser l’anglès o el francès. La gent aprèn català a l’escola, és cert, però l’aprèn com una assignatura més que cal aprovar per a poder continuar amb els estudis, però que massa vegades es concep com un mer tràmit acadèmic sense base real. El català funciona a les aules perquè el seu ensenyament esdevé obligatori, però no funciona al carrer ni en l’ús quotidià de la gent quan es comunica, que prefereix, ja sigui per tradició, per comoditat o per desconeixement, usar l’espanyol com a llengua de referència.

Dramàtica, doncs, esdevé la situació del català a casa nostra, situació que ve empitjorada pel fet innegable de la immigració. Que ningú no malentengui els meus arguments. No es tracta ni de negar l’entrada als immigrants ni de fer-los fora per tal de protegir la llengua, ben al contrari: tothom té dret a viatjar a una terra d’acollida a la recerca d’una vida més plena d’oportunitats per a ell i els seus, però els catalans, arran dels nostres prejudicis endèmics, no hem sabut defensar la nostra llengua ni fer-la imprescindible com caldria haver-la feta. Massa vegades hem capitulat de parlar el nostre idioma per allò de la bona educació, d’emprar-lo quan calia i ens entenien, i ara en paguem les conseqüències en tots els àmbits. També és cert que mai no hem tingut la presència d’un estat sòlid ni propi al darrere, amb el seu poder legislatiu, executiu i judicial, que protegís legalment la nostra llengua i vetllés per la seva continuïtat. Tot plegat ha anat sumant un garbell de circumstàncies que ara ens aboquen a la situació en què ens trobem.

Aquest fet, en conseqüència, obliga els escriptors en llengua catalana a replantejar-nos moltes coses i el nostre futur. Primer de tot, ens obliga a reflexionar sobre el fet que, algun dia, les nostres obres escrites en llengua catalana ja no seran llegides, simplement pel desconeixement de la llengua de les futures generacions. Per tant, els escriptors en català hem de tenir molt clar que la nostra cultura agonitza com una flama que s’ofega i la nostra llengua mor lentament cada dia que passa, sense que vulguem ni puguem fer res per a evitar-ho. La realitat és la que és i el problema arrenca i arrela molt més enllà del punt on ens trobem ara. Hem fet massa coses malament. Les nostres possibilitats de reconduir la situació i de sortir-nos-en són més aviat escasses.

Per aquest motiu, mentre ens asseiem a la platea de la nostra realitat lingüística i literària, molts escriptors prenen la decisió d’emigrar a d’altres llengües més acollidores que no els maltractin com a autors i amb les quals es puguin sentir còmodes escrivint. La llengua veïna de referència en aquest sentit, per a nosaltres, és l’espanyol, òbviament, però la meva intenció no és pas la de vincular-me a aquest idioma. Ni per ideologia personal ni per dignitat nacional. Tampoc no seré dels qui desertin absolutament d’escriure en català per sempre. Però per tradició i gust inexplicables, em decantaré per l’italià paral· lelament al català. La meva obra Il convivio all’amore és el primer exemple d’aquesta lluita per tal d’expandir-se dins d’un món, el literari i concretament el poètic, que s’extingeix mentre veiem morir un món que demana ajuda.

L’obra que tindreu entre les mans a partir del mes de setembre, doncs, és una obra que neix de l’amor i que sols a l’amor està dedicada. És una obra que parteix d’una passió, d’una llengua i d’una persona que ara ja resten lluny. L’amor i les seves tragèdies, les seves deixes i manifestacions, allò que fa néixer en el nostre interior i que ens regala com un do fecund quan ja no estem dolguts i, per tant, podem apreciar i gaudir la seva vàlua. Aquesta és la màgia de l’amor, la seva força que tot ho venç i tot ho demana.

Caterina és l’ideal de bellesa renaixentista present en aquests poemes d’índole contemporània, el nom de l’ésser estimat equivalent a la Beatriu de Dant, la Laura de Petrarca o la Cíntia de Properci, que navega enmig d’aquests versos que hem traduït, compilat i preparat amorosament amb Maria-Isabel Segarra i Añon, llatinista excelsa i coneixedora eminent de l’època renaixentista que m’ha ajudat amb l’idioma italià i a bressolar tendrament cadascun dels versos, cada poema escollit. El llibre té una clara destinatària. L’autor ignora si rebrà el llibre, si el llegirà, si li agradarà o serà menyspreat, però sigui com sigui l’obra resta i restarà per sempre viva i exultant. Serà un punt de referència per a uns ulls que vulguin plorar, per a unes mans que encara vulguin acotxar la bellesa i tremolin al seu pas. L’obra està feta i feta estarà per la resta dels anys i dels segles venidors, quan potser ja tots hàgim oblidat les nostres tragèdies personals i minúscules i hagin pogut ser reviscudes i mitificades com cal gràcies a la literatura.

© Israel Clarà, 2007