Editorial OMICRON

«I no puc desprendre’m de tu, ni suporto la teva absència, perquè em recorda l’absència forçada de la mare i, encara que ja sigui gran, em sento la persona més solitària i desgraciada d’aquest món quan miro al meu voltant i tan sols descobreixo les aspres ruïnes en què s’ha convertit la meva vida, sense un cos al qual abraçar ni uns ulls en què poder reconèixer-me. No puc suportar la soledat. M’assassina, m’espanta. I alhora s’ha convertit en la meva més fidel i constant companya de viatge. Quina ironia, no trobes?... Però seria tan fàcil... Tan senzill, obrir la porta qualsevol tarda i trobar-te! Però no és així. I només puc arribar fins a la queixa, no m’està permès res més. I és lògic. La teva vida és teva i la dirigeixes i la comparteixes com vols i amb qui vols. I sé que m’estimes i que això és l’únic que compta. Però de vegades no n’hi ha prou a estimar. No sé com dir-t’ho, però en certs casos són necessàries altres coses que ni jo mateix no et sabria explicar.

«O potser les he sabut sempre. Coses com ara un petó, o una carícia. Damunt la pell. Sobre aquella superfície sedosa, intemporal, rosa, que perviu eternament. Eternament i rosa.»

© Israel Clarà, 2005

Ha arribat el moment. Ja és hora de passar comptes. Però, més enllà del que podrien suggerir aparentment aquestes paraules, l’autor d’aquest llibre, escrit en forma d’extensa carta, ens proposa un recorregut sentimental no pas per totes aquelles realitats negatives que un fill podria retreure al seu pare, sinó per l’immens gavadal d’agraïment i d’esperança que sent vers una relació molt més profunda del que sembla, més íntima i intensa del que hom pot imaginar en els nostres dies, en què paraules com ara «respecte», «autoritat» o «dignitat» semblen haver caigut en un cert desús i desgràcia.

Des de la constatació que no sempre s’ha estat a l’altura i des de l’orgull, en canvi, d’haver-hi estat en multitud d’ocasions, l’autor d’aquesta breu però emotiva obra expressa, a través de la literatura, tot allò que potser, des de la seva condició de fill, alguna estranya força li impedeix demostrar. Tot, solament, perquè el temps no ho esborri i perquè se sàpiga que, un dia, algú es va poder dir fill perquè hi havia algú a qui també es va poder anomenar pare.

Israel Clarà, nascut a Badalona l’u de desembre de 1975, es donà a conèixer l’any 2002 amb una novel· la històrica, Estatuària de cendra, que recreava el mite de la bellesa com a forma per a poder transcendir el pas inexorable del temps i salvar la vida.

Posteriorment van arribar altres llibres com ara El llibre d’una vida malaurada, estremidor relat autobiogràfic sobre la malaltia i mort de la mare de l’escriptor, publicat l’any 2004, Quan eres immortal, llibre de poemes, i Perversions d’un jove onanista, del mateix any i editats per aquesta mateixa editorial.

Amb La màscara veneciana (2005), Israel Clarà tornà novament al gènere de la poesia a través d’un volum meravellós que recreava les pulsions i sentiments més íntims d’un home desolat per la solitud i pel terrible pes que li suposava constatar la intempèrie en què viu l’ésser humà i les seves innombrables absències.

Aquesta obra que avui presentem consisteix en una carta apassionada que l’autor escriu al seu pare, tot fent un repàs a com se sent ell com a fill i en què sustenta les bases d’aquella relació sagrada que l’uneixen a l’home que el va fer possible.