Editorial OMICRON

«Jo no visc entre res, contemplo, escolto i no sé. Avui plou, l’aigua s’escola per les canals i llagrimeja pels degotalls del sostre, em renta o m’embruta? No n’estic segur. Sento veus i corredisses: els habitants actuals de la casa cuiten a tancar finestres i porticons, oblidant, com sempre, aquest món, que els acosta a la fi i al temps que no retorna, els que aquí llanguim som fantasmes mig vius d’aquells que se sospitava que pul- lulaven pel cementiri del poble quan s’aixecava una boira espessa: igual que ells, grinyolem i, fins i tot, creiem i imaginem àngels mentre esguardem Déu. Estimada Adalgisa... Et recordo i, fidelment, les roses continuen despertant cada primavera.»

© Olga Cirera i Puig, 2007

La mort em ronda i sóc sols una espera neguitosa, un parèntesi abans que el fràgil equilibri en el qual em mantinc s’esberli sols amb una vibració massa forta. El transcurs del temps se’m fa feixuc a voltes i només quan et parlo no en sóc conscient i em passa lleuger, sense que no sàpiga ni com. La pols em fa cada dia més cec. Sols em sento acompanyat per la cantarella dels corcs rosegant la fusta d’uns mobles dels quals ja ningú s’ocupa; alguns d’ells estan tapats amb llençols, com si els homes que els van pujar aquí dalt volguessin llevar del món la contemplació d’una degradació lenta, contínua i implacable. A vegades, Adalgisa, quan plou bastant i la gotera que cau del sostre zigzagueja pessigollejant-me i es dibuixa en mi un efímer raig de claror, com una ditada, és llavors quan penso que els miralls som sols una mala resposta a la pregunta sobre el vostre ser i és quan m’imagino que la creació és un mirall on el creador s’explora: si no existís com sabria de les seves habilitats? Segurament el mirall on tots ens hem de contemplar està penjat en la nostra ànima i pren la forma de diàleg amb nosaltres mateixos... Però no sempre és agradable el rostre que s’hi reflecteix... Ni es pot defugir...

OLGA CICERA I PUIG. L’autora de l’atemptat, que potser el lector d’aquestes ratlles llegirà, va néixer la matinada d’un 11 de setembre de 1972 a Barcelona i era dilluns —no tenia altra excusa per escollir tan empipador moment, que el desig d’aparèixer en el món, però en diferents segles, s’entén, que la Caterina Albert i Paradís, algú que acabaria admirant profundament al cap de sobreviure a moltes sopes cuites per la seva mare. Durant els 35 anys que enllacen aquella gloriosa data, per l’altre naixement, no pas pel seu, amb aquest present, no ha fet res de bo, ni de productiu, ni de remarcable —i, com qui no vol la cosa, així tothom espera que continuï sent fins al final dels seus dies—, i quan l’editor li va demanar una breu biografia per encabir en aquest llibre l’únic que li va passar pel cap va ser: «hi haurà un espai prou esquifit a la solapa, o on ho imprimeixin, com per encabir-hi el no-res?» Gran pregunta metafísica, tanmateix espero que tinguin altres coses més interessants per rumiar el diumenge a la tarda.