Pàgina principal 

«Mentrestant, a la seva habitació, l’Arnau escolta la Mireia, que li mostra un carnet de pilot d’ultralleugers. Li comenta que ha estat un secret, però que el diumenge, si poden, aniran a volar. Explica orgullosa que ha fet més de vint hores d’instrucció i que s’ha hagut d’examinar de temes de meteorologia, navegació i aerodinàmica, però que ha valgut la pena: «ja veuràs la cara del pare quan vegi el carnet». I narra anècdotes divertides sobre el caràcter despistat i una mica lent del Manel, i recorda alguna seqüència de quan van començar a sortir junts i s’escapaven de la Facultat per fer cap al Garraf i contemplar el mar des de dalt. L’Arnau fa un gest, una ganyota que voldria ser un somriure i, a continuació, demana el quadern de pintures. Les seves dificultats s’han accentuat i li costa molt expressar-se, però ha decidit acabar el dibuix del tren amb la mare, que li acompanya unes mans tremoloses. Quan l’abraça i guia el llapis entre els seus dits, la Mireia sent el fill que comenta amb paraules entrebancades que, a més del túnel, voldria dibuixar a la muntanya un rierol, arbres verds, flors i ocellets. I molt amunt, observant amb els ulls ben oberts, un sol enlluernador que estengui els seus braços per tots els racons, mentre somriu d’orella a orella.»

© Lluís Díaz i Ruiz, 2008

Les converses amb el seu fill —malalt greu— obliguen el professor Arroyo a rememorar episodis de la seva biografia, que inclou una infantesa a Càceres. Les reflexions sobre la consciència del temps, la vida i el sofriment seran darrere de la decisió d’acompanyar el fill en el que serà el seu últim viatge.