Editorial OMICRON

Israel Clarà és un personatge atípic. Els qui el coneixen el qualifiquen d’apassionat, llunàtic, imprevisible, amic dels seus amics, una mica desconcertant... Israel Clarà estima la literatura per damunt de totes les coses. Ell és literatura per damunt de totes les coses, literatura en estat pur. I aquesta passió el domina. Té un caràcter molt peculiar i sovint inspira reaccions contraposades. Infinitament exigent amb si mateix i amb els altres, pulcre, constant i metòdic, no suporta la indisciplina ni la mediocritat. Avui tenim el gust d’entrevistar Israel Clarà: poeta, escriptor i ara també editor.

PREGUNTA: Amb aquesta presentació, no cal afegir massa coses més. Déu n’hi do, Israel... Trenta anys i nou llibres ja publicats. D’on la traiem, tanta obra i de tanta qualitat?...

RESPOSTA: L’obra l’extrec del sofriment que hi ha en la meva vida, de les meves absències, de les meves pors i solituds. Jo he tingut la sort que a través de la literatura he pogut expressar-les. I gràcies a això em salvo cada dia de la mort.

P.: Els qui et coneixen diuen que ets un home trist, que sempre estàs una mica trist...

R.: És cert. És una tristesa que sempre ha anat amb mi, congènita. No sé d’on va venir ni cap a on va, però sempre m’acompanya. De fet, no em sabria comprendre sense la meva tristesa constant.

R.: Dues vegades, en la meva vida, he estimat sense mesura, apassionadament, perdent el cap i el món de vista, que es diu. La primera va ser amb el meu primer amor. La segona va ser amb el meu últim amor. El primer va ser un amor meravellós perquè va ser correspost. El segon, un amor tràgic perquè no ho va ser. I m’hi vaig cremar les ales. Però la vaig estimar. I ella ho sap. I amb això ja em basta per a viure i sobreviure.

P.: També diuen de tu que entre les teves passions hi ha la xocolata, els bons alcohols i sobretot els animals. Diuen que adores els animals i que no pots viure sense un gos al teu costat...

R.: És veritat. Adoro els gossos, m’encanten. La seva fidelitat, la seva humanitat. En el meu cas, podria ben bé subscriure aquelles paraules de Lord Byron: «El gos... Aquell animal que posseeix totes les virtuts dels éssers humans però cap dels seus defectes.» Ara mateix, tinc un Westie blanc preciós que es diu Otto que és el meu company més fidel. En el meu cas, estaria del tot d’acord amb Schopenhauer en allò que a mesura que vaig coneixent els éssers humans cada dia m’estimo més el meu gos. Amb el temps t’adones que els éssers humans, després d’estimar-te’ls i d’haver-los donat tot, t’abandonen. Els gossos, en canvi, sempre són al teu costat. I s’adonen del teu patiment. Quan estableixes un vincle així amb un animal és meravellós. Jo no sabria viure sense gossos.

P.: El lector que s’enfronti a les obres d’Israel Clarà, què pot trobar-hi, què pot esperar-ne?

R.: Sinceritat. Artifici. Paradoxa. Com és la vida. Paradoxal en essència. Tragèdia. Tots els meus llibres són enormement sincers, en aquest aspecte. He fet de la meva tragèdia la meva salvació. L’únic que quedarà de mi seran les meves obres. El record no existirà més enllà d’elles. Per això intento bastir cada dia una obra que pugui expressar el que un dia vaig viure, morir i estimar.

P.: Estatuària de cendra, El llibre d’una vida malaurada, Quan eres immortal, La màscara veneciana, Origami, Perversions d’un jove onanista, Eternament i rosa, In tenebris, Mel de sucre i vidre... Amb quina ens quedem? Amb quina es queda Israel Clarà?

R.: Vaig voler saltar la muralla i veure les coses des de l’altra banda. Experimentar un món nou i saber què era viure immers en els llibres. Ara els escric i els edito. I em donen molt més els llibres que no les persones. De la meva vida salvaria aquelles honroses excepcions que sempre hi ha. La resta serien llibres, tot llibres. Per això dels llibres m’agrada fins i tot la pols que s’hi acumula. Dóna testimoni del pas del temps, de la nostra pròpia temporalitat, de la nostra decrepitud i inconsistència com a éssers humans. He volgut ofegar tota la meva existència entre llibres. Ells em salven cada dia d’una mort interior.

R.: Un suïcidi, un lent i sagnant suïcidi... Però sempre m’han agradat, les morts lentes.

R.: Seguirem apostant pel que hem apostat fins ara. La resta no depèn de nosaltres. El públic que ens accepti o ens rebutgi. És lliure de triar.

R.: Normalment és bastant mediocre. Hi ha moltíssima gent que escriu, però que confon escriure amb publicar. Una cosa és escriure i això ho pot fer tothom més bé o més malament. Però no tothom ha de publicar.

P.: De totes maneres, Editorial Omicron publica textos força diversos, llibres de temàtiques molt diferents, de vegades fins i tot contraposades…

R.: Evident. Publiquem coses molt dispars entre si. De fet, tenim publicats llibres de gent anarquista, comunista, conservadora i fins i tot el llibre d’un sacerdot, però totes tenen un mateix denominador comú: que tot el que publiquem és bo. Editorial Omicron no ha publicat, ni publicarà mai, un sol llibre que sigui dolent.

P.: I qui ho verema, això?... Com es pot establir, objectivament, que un llibre és bo o no ho és?

R.: Hi ha raons literàries objectives que ho determinen i hi ha raons subjectives, que són les que dominen i les principals. Però per alguna cosa l’editorial és nostra. Publiquem el que nosaltres volem publicar. I això és el que ens atorga la legitimitat. No tot el que es publica és bo en el mercat editorial actual, però Editorial Omicron, si publica alguna cosa, segur que és perquè és bona.

P.: Sempre t'has mostrat molt crític amb la cultura del nostre país i de la teva ciutat, Badalona, en particular...

R.: No veig en la gent un interès per la cultura. De fet, en la gent, ja no hi veig un interès per res. Un país que maltracta els seus poetes, els seus artistes, la seva cultura en general, no és un país civilitzat. És un país de bèsties insensibles vestides amb corbates a les quals no els poden faltar les hipoteques obertes a trenta anys i que condueixen cotxes pagats a terminis. I el mateix es pot aplicar a Badalona en concret. Tenim el que tenim, però realment no tenim res que valgui la pena.

R.: Doncs perquè, com ja li he dit, m’agraden els suïcidis lents i perquè, si algun dia me’n vaig de Badalona, vull que sigui perquè me’n facin fora. Jo no abandonaré la lluita. Un dels trets més característics del meu tarannà és l’obstinació. Els qui em coneixen el saben i prou que el pateixen.

R.: N’hi ha molts que m’agraden. Henry Miller, per exemple. Excepcional.

R.: Marta Pessarrodona, Olga Xirinacs, Vinyet Panyella... Per la gran coherència i honradesa de les seves obres literàries.

Com sempre, Israel Clarà clar i català. Un home que mira la vida a través dels vidres translúcids del record. Res més. La resta, foc i cendres. Buit. Perquè, com assegura ell mateix, ja és hora de l’obra literària...