UN BALL DE MIRALLS I MÀSCARES

Entrevista a Olga Xirinacs,
escriptora

Olga Xirinacs és una dona fascinant, increïble. De totes totes, quan la coneixes, no pots deixar de pensar que hi ha una gran riquesa en el seu interior, una inquietud difícil de trobar en el nostre món d’avui dia. Apassionada, treballadora, metòdica i afable, Olga Xirinacs, en la mesura que pot, mai no té un no per resposta per a ningú. Tracta a tothom per igual i per això es fa respectar tant. Amb més de cinquanta obres publicades i posseïdora de tots els principals guardons de la literatura del nostre país, Olga Xirinacs s’ha fet un lloc i un nom més que propis dins la història de la literatura catalana del segle XX. I avui tenim ocasió d’entrevistar-la.

PREGUNTA: Moltíssimes gràcies, Olga, pel teu temps, perquè sabem que no és excessiu. Felicitats per les teves dues darreres publicacions, Grills de mandarina (Pagès Editors) i El viatge. Dietari 1986-1990 (Editorial Comte d’Aure). Em sembla que Olga Xirinacs és d’aquella mena d’escriptores que quan té acabada una obra ja en té en perspectiva una altra o fins i tot ja la té endegada. No pares mai...

RESPOSTA: Gairebé tots els escriptors tenim sempre una obra que es va formant en el pensament; a vegades triga a prendre cos, o en sorgeix una altra de diferent. Sí que sóc conscient que la vida no és prou llarga per deixar-me explicar tot el que voldria escriure. 

P.: Mirant els teus llibres, i parlant amb tu, dedueixo que la teva literatura és una literatura «dels sentits», amb una gran presència estètica, amb una idea molt global d’obra d’art. La música, la pintura, la mateixa literatura... Olga Xirinacs intenta crear una obra d’art total en cada llibre que escriu. Tot al servei d’una estètica que, al capdavall, serveixi per a ordenar el garbuix de l’existència humana i potser, fins i tot, dotar-la de sentit.

R.: A més d’ajudar a aprofundir l’esperit humà, el coneixement de l’Art en majúscules ajuda l’escriptor a dotar les seves obres de ritme, cromatisme, musicalitat, harmonia, tot allò necessari per aconseguir una obra de qualitat. L’Art és un sens fi de recursos, i les col· laboracions amb els altres artistes que treballen amb nosaltres, músics, pintors, és una riquesa afegida. 

P.: El tema de la mort i de l’amor és constant en els teus llibres, amb una certa predilecció per la mort: Interior amb difunts, Al meu cap una llosa, Enterraments lleugers, No jugueu al cementiri... Per què aquesta predilecció per la mort, per què la foscor, les ombres? Potser no hi estaràs d’acord, però llegint-te sempre m’ha semblat que l’obra d’Olga Xirinacs és voluntàriament fosca, tenebrosa... Bellament fosca i tenebrosa.

R.: Em reconec una persona molt vital. Avui dia que es discuteix si el gen del misticisme o espiritualitat anima certs artistes, aventurers, etc., i si l’hem heretat per necessitat de l’evolució humana, em reconec apassionada de la vida.

Els escrits sobre la mort serveixen per descobrir-la, per allunyar-ne el temor, per acollir aquells fantasmes que a vegades ens torturen quan els volem ignorar. La voluntat dels morts és ser eterns, quedar a la memòria dels vius, i cal que ho entenguem així i els donem cabuda dins nostre. Amb compassió, amb ironia a vegades. 

P.: I també l’amor. Llavis que dansen, La pluja sobre els palaus, Preparo el te sota palmeres roges... I la mar, òbviament, i el blau, que de vegades també evoca tristesa: Mar de fons, Zona marítima, etc. etc. L’obra d’Olga Xirinacs és una obra determinada per la influència de la mar de la seva Tarragona i Mediterrània natals. Et faig només la reflexió que si unim mort, amor, mar i blau ens trobem amb una estètica fascinant. A mi m’agrada d’imaginar-me l’obra d’un autor completa, assaborir tots i cadascun dels seus matisos i sa-bors. Penso per exemple també en l’estètica que confereix la música, la Venècia dels miralls i de les màscares (La tarda a Venècia). Impressionant. Qui és, de fet, Olga Xirinacs i per què escriu? Per què tot aquest món mera-vellós?

R.: La nostra ment és un prodigi d’universos per descobrir. Només cal saber fer-la treballar i donar-li forma, que és el que fan els artistes de tota mena. «... la mar, la mar, que sempre recomença...», reconeix Valéry. Quan miro al mar, davant del qual vaig néixer i visc, sempre em meravella i repeteixo el preciós i brevíssim poema d’Ungaretti: «M’il· lumino/ d’immens.»

Llavors em sento en l’obligació de fer realitat tot allò que observo, perquè em reconec contemplativa. Contemplar requereix temps: aprendre els noms de peixos, mol· luscs, bolets, plantes de bosc, arbres de ciutat. Ara vindran les precioses i petites orquídies salvatges i cal saber el nom de totes per dialogar-hi. I els ocells, difícils de classificar. I les motivacions de les persones que veig passar o que han actuat d’una o altra manera. Interpretar el món. Inven-tariar-lo. Per comunicar tot això escric. 

P.: Quines han estat les teves influències literàries de les quals et sents més satisfeta i orgullosa?

R.: M’han influït molt més els pintors, que ja vaig conèixer de molt petita a través dels àlbums de museus que hi havia a casa. Es nota en els meus llibres.

Algunes influències literàries són: Marguerite Yourcenar, una arquitecta de la literatura; Thomas Mann, especialment en La mort a Venècia, amb Aschenbach com el seu alter ego, i l’inoblidable Tadzio. Isak Dinesen, amb els seus riquíssims contes. Giorgio Bassani, amb els llibres de Ferrara... i tants d’altres. 

P.: Sempre he pensat que la literatura, si és alguna cosa, és desig d’immortalitat. La literatura possibilita, de fet, la immortalitat del que es va viure, la immortalitat del que es va morir, la immortalitat del que irremeiablement es va perdre i es va estimar. Què desitja fer perdurable Olga Xirinacs, a través dels seus llibres?

R.: Una mica ja he respost la qüestió abans. La memòria escrita és allò que ens quedarà per donar fe de la vida que hem portat, i la coneixeran les generacions futures. D’aquí la importància dels dietaris, memòries, etc. I de la forma d’escriure de cada època, que ha de reflectir la seva actualitat.

P.: Malgrat la teva fascinació literària per la mort, no és un intent, potser, aquesta fascinació, per a foragitar una realitat que sabem inevitable? T’espanta la possibilitat del no-res? T’aclapara el buit?

R.: No m’espanta el no-res ni el buit perquè no els viuré. Cal fer l’experiment de pensar el buit sense nosaltres i és físicament impossible: d’aquí l’horror de la mort, de veure la nostra descomposició com si ens hi trobéssim realment. És una percepció errònia. A tot això hi ha contribuït la religió amb els terrors, per exemple, del Dies irae, espants dels càstigs eterns, etc. 

P.: Una de les característiques que, al meu entendre, et fan més atractiva i sorprenent és la teva poca convencionalitat en un munt de qüestions. En un acte que vam tenir ocasió de compartir no fa massa temps, vam parlar de la gran hipocresia i mandarinatges que existeixen actualment dins el si de les Lletres Catalanes, que ordenen als escriptors i editors el que hem de fer i com ho hem de fer. Què n’opines, de la situació actual de la llengua i de la cultura catalanes, en aquest sentit?

R.: Hi ha diferències escandaloses en el tracte als autors per part de certs editors. Importa l’editor i la seva potència més que l’autor, a qui només es valora si «ven» o «no ven». Hem viscut casos últimament de novel· les mediocres o simplement dolentes traduïdes només d’entrada a diversos idiomes per voluntat dels poderosos editors. També hi ha la voluntat d’ignorar i silenciar a causa de les enveges. Envegen els mandarins un bon autor que els podria fer ombra i demostrar així la seva incapacitat (del mandarí). El mateix passa amb certs crítics, que linxen autors per motivacions extraliteràries, sense raonaments ni criteri. Però en la història de la literatura sempre ha estat així, i així serà fins al final dels temps. No hi veig remei. Només que el lector queda enganyat.

P.: Potser més que de l’homo sapiens sapiens hauríem de parlar de l’homo esteticus. Potser, al cap i a la fi, l’art sigui l’única realitat mitjançant la qual podem salvar la vida i ser perdurables. Podria trobar l’home, en l’art, el sentit de tota una vida? Ho fa així, Olga Xirinacs?

R.: També ho he respost abans. Sí. És un gen, un valor que cal fer treballar i dóna fins al sentit ultímíssim de la vida. 

P.: Amb què ens sorprendrà pròximament Olga Xirinacs? En què estàs treballant ara mateix?

R.: En un parell de novel· les i en tot de col· laboracions socials que la ciutat em demana sovint. La que en dic «literatura paral· lela» fa més volum que l’editada. 

P.: La gran lliçó que extrec de la teva literatura, i no tan sols com a editor sinó, sobretot, com a escriptor, és que un ha de ser sempre fidel a si mateix i escriure allò que vulgui escriure. Només així es construeix al final una obra sòlida, honesta, real. És el que he après fins ara malgrat la meva escassa per no dir nul· la experiència en aquestes qüestions. Quin consell em podria donar Olga Xirinacs que també pogués aprofitar qualsevol persona que ens estigués llegint i que tingués inquietuds artístiques i literàries?

R.: Primer de tot llegir molt. Després escriure, reescriure, i potser aprendre en alguna escola de lletres. Estalvia molt de camí als escriptors novells. Però tinguem en compte que cada any es guillotinen tres milions i mig de llibres. 

P.: Esperem que aquest Sant Jordi els teus dos recents llibres publicats trobin el seu espai i puguin ser apreciats pels lectors. Malgrat les abrivades dels anomenats «llibres mediàtics» i de les grans multinacionals, que a parer meu ho són tot i fan de tot menys literatura, encara hi ha lloc per a les obres de debò. Felicitats, Olga Xirinacs, gràcies i futurs èxits. Una abraçada ben forta.

R.: Les obres «de debò» no tenen accés a les grans cadenes de televisió i, per tant, no existeixen. Els pocs espais de llibres en català tenen sovint protagonistes castellans, que es veu que no en tenen prou amb les seves promocions i han d’ocupar els nostres. Som papanates, en el fons. Bon Sant Jordi.

© Israel Clarà, poeta, escriptor i editor