«Enraonant de cors, va el meu cor raonant
per quin veloç afany els cossos són escàpols.
Si molt mostrava amor, o en el goig era extrem,
sols en rebia el bes fugaç de la fortuna.
I si deia: «Et sé», o feia: «Et vindré»,
ningú mai no va dir quin dol vindria a fer-li
esment de tanta llum donada a un món distret.
Fosc i buit, el camí no tenia cap rostre.
Per això vaga estès en un present escàs.
I, quan la nit desclou les estrelles, vigila
per si hi troba més foc que fum, més mot que so.
No coneix aturall qui d’estimar s’ocupa.
I és així que aquest cor, dels ulls, no ha tingut por.
I mira tot l’espai del desert on la vida
l’ha perdut; i s’hi fa, com si la pols guardés,
perfecte amor desfet en la soledat pura,
encara el cos d’aquell que es diu l’amic desert.»
Poema L’AMIC DESERT
© Vicenç Llorca, 2010